Miro enrere i em sorprenc de com de ràpid ha passat el temps. Sembla que era ahir quan em van donar la notícia de que arribaves a aquest món. T'havia demanat moltes vegades i amb moltes ganes i per fi ara et tindria amb mí. Estava boja d'alegria! Encara no sabia com seria tenir-te al meu costat però alguna cosa dins meu ja em deia que series especial. Jo era petita, però recordo moltes coses d'aquells dies i recordo com volia compartir la meva felicitat. No sabia res de tu, no sabia com series però tindria un germanet i ja t'estimava.
Li explicava a tothom. Només repetia "tindré un germanet, tindré un germanet, tindré un germanet...". Potser fins i tot em vaig arribar a fer pesada però ara com a persona adulta que sóc i vist amb una altra perspectiva... imagino la meva cara de felicitat aleshores, i qué maca que és la cara de felicitat d'un nen. Tant expressiva, tant sincera, tant inocent i tant pura. No, no em vaig fer pesada, només a la meva manera, la manera d'un nen, mostrava els meus sentiments.
Recordo el dia que vaig anar a explicar-li al meu profe José de primer d'EGB. Sí, sí, ho recordo ben bé com si fos avui, recordo la seva cara i el seu somriure. Recordo com li explicava a les meves amiguetes del cole a l'hora del pati. Algunes ja en tenien de germans, més grans o més petits, i ja sabien el que era. Altres no, i quan els hi explicava em miranven amb cara d'alegria. Em sentia feliç.
Tenia moltes ganes de tenir-te ja amb mí però havia de ser pacient, els papes em van explicar que encara trigaries uns mesos a arribar.
Anaven passant les setmanes, els mesos, i la panxa de la mama s'anava fent més grossa, tu anaves creixent. Em semblava increible que el meu germanet pogués estar allà dins, en aquell espai tant petit. La mama em deixava tocar-li la panxa i m'agradava sentir com et movies. Què xulo! Era divertit pensar que estaves allà dins movent-te, jugant... Caram jo volia que sotissis ja per jugar amb mí.
I per fi va arribar el dia. Estàvem a casa els avis i de matinada la mama es va despertar. No parava de fer viatges al lavabo. Tots en peu. El papa, la iaia, l'avi...tots d'un costat a l'altre d'aquell petit pis. Em van dir que ja arribaves i que havien d'anar cap a l'hospital. Quina emoció!! Jo hi volia venir però em van explicar que no podia ser, que m'havia d'esperar a casa. Em vaig enfadar i vaig fer morros una bona estona (ja de petita treia de tant en tant el meu caràcter i la meva tossuderia).
El següent que recordo és anar a l'hospital a veure't, però els metges i les infermeres no em van deixar pujar a l'habitació. Es veu que en aquella època els nens petits no podien pujar a planta. Em vaig quedar abaix amb el tiet ben enfadada! Eres el meu germanet i jo et volia veure! No entenia perquè no em deixaven. No era just. No em va tocar res més que esperar. Ja de petita la paciència no era el meu fort.
Després d'alló recordo ja quan vas arribar a casa. A casa els avis. Quina il·lusió i quanta felicitat!! No sé trobar les paraules per descriure el que vaig sentir. És tant difícil descriure els sentiments. Eres una coseta ben menuda, fràgil, recent arribada a aquest món. Per fi et vaig poder conèixer, per mi eres a casa amb mí, amb nosaltres.
Estava asseguda a la butaca dels avis i em van deixar agafar-te. Et van posar al meu damunt i em van enssenyar com t'havia d'agafar, com havia de subjectar el teu cap tant petitet amb molta cura. Va ser tant maco aquell moment! Sentir el contacte de la teva pell, la teva escalfor, la teva olor. Ja formaves part de mí. Tenim una foto d'aquell moment que m'encanta mirar perquè tot i que em provoca certa nostàlgia (ja no som dos nens petits) sempre em dibuixa un somriure als llavis. I potser va ser ja en aquell moment quan, inconscientment, alguna cosa es va activar dins meu. Des d'aleshores vaig sentir que t'havia de protegir.
Els dies van anar passant. Les setmanes, els mesos... I jo orgullosa anava dient a tothom que tu eres el meu germanet. M'agradava cuidar-te, ajudar als papes quan t'havien de canviar els bolquers, banyar-te i jugar amb tu. Bé, els primers mesos potser era jo la que jugava amb tu, et feia ganyotes, t'entretenia quan eres dins del teu "parc". Encara ni t'aguantaves pràcticament en peu, només gatejaves així que poca cosa podies fer, però sé que t'agradava que jugués amb tu. M'agradava com em miraves i reies.
I vas començar a donar els teus primers pasos i a dir les teves primeres paraules i tot va començar a ser molt més divertit, ja podíem interactuar l'un amb l'altre i a la nostra manera ens enteníem. Una gran complicitat entre germans.
Recordo una infància ben divertida i feliç al teu costat. Vam jugar tantes hores plegats. Ho vam passar tant bé! I a mesura que el temps passava i ja no eres un bebé, podíem compartir moltes més coses. Ens ho passàvem molt bé junts i ho compartíem tot. A estones jugàvem per separat. Suposo, que a igual que ens passa quan som adults, necessitàvem també els nostres moments per nosaltres mateixos. Però també moltíssimes estones jugàvem junts. Podíem jugar plegats amb les meves nines, jugar amb la cuineta de fusta, fer puzzles, legos, al joc del "Memorie" (mare meva quina habilitat tenies ja de ben petit i quantes vegades em guanyaves! Ens deixaves a tots amb la boca oberta.),jugàvem a futbol dins de casa ( això a la mama em sembla que no li feia massa gràcia),fèiem carreres de cotxes, dibuixàvem, llegíem contes i tantes coses més...
Recordo la gran afició que vas agafar per dibuixar i la traça que hi tenies. M'encantaven els dibuixos que em regalaves, quan jo era ja una adolescent i potser ja no jugàvem tant plegats (suposo que cada cosa té el seu moment, a la vida tot són etapes i a mesura que anàvem creixent cadascú de nosaltres feia el seu camí). Encara en conservo alguns d'aquests dibuixos i mel's miro amb nostàlgia però amb felicitat. Em fan riure i m'agraden les dedicatòries que hi escrivies. "Per la millor germana del món, del millor germà del món".
El temps va anar passant i ens vam anar fent grans. Vas deixar de ser aquell nen petit. Jo també creixia però la perspectiva de germana gran feia que et seguís veient com el meu germanet "petit" i el sentiment de protecció cap a tu hi era (encara hi és i hi serà sempre, encara que tinguem 70 anys, sempre seràs el germanet petit). Recordo quan vas començar a fer la teva colla i a sortir a les nits. Si jo era a casa dormia sempre amb un ull obert si tu havies sortit i no descansava tranquila fins que no sentia obrir la porta de matinada. Massa patidora potser. Però sóc així. La inseguretat i la por a que et pogués passar alguna cosa era més forta que jo i encara ho és, perquè ets el que més estimo en aquest món, encara que mai t'ho dic (no som de dir-nos aquestes coses a casa, un defecte potser). Perquè sense tu jo no seria qui sóc i perquè sense tu moro.
Som diferents en caràcter però amb un fons ben igual. Tens un cor enorme i això és el més maco. Potser no som de parlar massa i de dir-nos com ens estimem però ens ho demostrem sempre. Hi has estat sempre per les coses bones, per riure i divertir-nos, però també quan les coses han anat malament. No oblidaré mai com hi vas ser en el que crec ha estat el pitjor moment de la meva vida. Aquell moment en que jo havia de fer de germana gran (era el rol que se suposava que tocava en aquella situació) i no en vaig saber, no vaig poder. Em vaig fer petita de cop, em sentia com una nena petita i tu vas estar al meu costat de principi a fi. Van ser uns dies durs per mí (per tots) i tu vas estar allà al meu costat, em vas abraçar, em vas consolar i em vas cuidar com si fossis tu el germà gran. Jo, una persona adulta, no vaig saber gestionar la pèrdua d'una de les pesones més importants de la meva vida (com ens estimàvem la iaia eh) i tu amb una serenitat que em va deixar perplexa vas estar al meu costat en tot moment fins el dia en que tu també et vas trencar i aleshores sí que vaig reaccionar i la germana gran va tornar a aparèixer. Ara em tocava cuidar-te a mí.
No vam discutir mai, bé alguna petita "baralla" entre germans però d'aquelles que duren 5 minuts i aquí no ha passat res. Amb els anys no hem tingut mai cap discussió forta, no ens hem deixat mai de parlar.
Ens hem fet grans. Hem viscut i ens han passat moltes coses, bones i dolentes, però les hem passat junts. Hem crescut i hem madurat plegats. Tu ja et vas acostant als 30, jo els passo una miqueta, ja no som aquells nens petits però jo et segueixo veient així i crec que això no canviarà mai, per molt que passi el temps.
Tu,el meu germà, ets el meu millor regal.
