Vau marxar massa aviat...

Per on començar quan no hi ha prou paraules?

D'aquí uns mesos farà 20 anys que ens vas deixar. Tenies només 19 anys. Vas marxar massa aviat. Tenies tota la vida per endavant. Però de sobte va arribar el dia en que aquelles paraules maleïdes van resonar dins nostre, un accident de cotxe se t'havia emportat. No! No podia ser pas veritat! S'havien equivocat... tu no!! Però no era un error, no era un malson, era realitat. Vas marxar en silenci deixant un gran buit entre nosaltres, especialment als teus pares i els teus germans. Però també a la resta de la teva família i amics. Et recordem sempre, hi ets sempre present entre nosaltres. Els teus pares i els teus germans han seguit amb les seves vides però sempre sempre sempre hi has estat present.

Aquell fet em va marcar especialment, de sobte l'adolescent que era jo en aquell moment es va adonar que la vida és un instant. Que ara hi ets i ara ja no. Que les coses que li passaven als altres li podien passar a un mateix. Allò, a més de la immesa tristesa d'haver-te perdut, de saber que ja no hi eres i que mai més et tornaria a veure, em va generar moltes pors i moltes inseguretats. He hagut d'apendre a viure amb elles i treballar-les perquè mica en mica no em condicionin el meu dia a dia. No és pas fàcil.

Amb el pas del temps no oblides però aprens a viure amb el dolor i aprens a viure dels records. Tu vas marxar massa aviat però en certa manera encara hi ets entre nosaltres. Et tenim sempre present.

Fa poc he tornat a viure una situació semblant. Diferent però semblant. Fa uns anys la vida va fer que una persona es creués en el meu camí, una persona que s'ha convertit en algú molt especial per mí. Fa poc ella ha hagut de passar també pel malson de perdre un ésser molt estimat molt aviat, massa aviat. Una maleïda malaltia se l'ha emportat. Què són 22 anys en una vida? Fa poc una persona em va dir que quan algú marxa és perquè aquesta persona ja ha fet el que havia de fer en aquesta vida. Aquesta reflexió em va "enfadar" molt perquè no la puc entendre. Fa mal quan una persona gran marxa, però algú tant jove... costa de creure que aquestes persones joves que marxen tant aviat ja han fet tot el que havien de fer en aquesta vida, Potser és així, no sabem per què vam venir a aquesta vida ni quant de temps ens hi estarem... però quan perds a algú que estimes aquesta reflexió es fa molt difícil d'aplicar.

He viscut de ben aprop el dolor de la amiga que ha perdut al seu germà, dels pares que han perdut un fill... és un dolor que no es pot explicar i pel qual no hi ha paraules de consol. L'única cosa que es pot fer és acompanyar-los en el procés que els ha dut al final menys desitjat i acompanyar-los en el camí que els queda per fer, per aprendre a viure sense tu. 

Aquestes paraules no volen ser un drama ni unes paraules de tristesa, que inevitablement ho són. La reflexió que m'agradaria treure de tot plegat és que hem de ser conscients que això que passa als altres ens pot passar a nosaltres. Donem gràcies de totes les coses bones que tenim perquè la vida, encara que ens posa proves i ens fa alguna que altra putada (perdó per l'expressió) també ens regala coses boniques i les hem de viure amb alegria. La vida és un instant, gaudim d'aquest instant al màxim!!

Un petó ben fort als que vau marxar massa aviat... Us portem sempre al nostre cor.