Les nits vora el mar.

Asseguda a la seva terrassa amb el mar al seu davant. Així es trobava ella aquell vespre d'un diumenge d'estiu. Tranquila, relaxada, pacient, observant, deixant volar els seus pensaments. Pensaments que viatjaven al passat. Tota una vida li passava pel davant. Tancava els ulls i recordava quan era una nena petita i en aquella mateixa terrassa contemplava el mar. L'observava amb la mirada inocent d'un nen. La inmensitat del que tenia al davant dels seus ulls sempre l'havia maravellat. Com li agradava aquella platja... 

No li calia esforçar-se massa per recordar com eren aquelles tardes d'estiu en que els avis la portaven a la platja a jugar amb la sorra, els cubells i joguines de formes i colors ben diferents. Estrelles de mar, crancs, castells de sorra... que feien v0lar la seva imaginació. Recordava la de vegades que s'havia banyat en aquelles aigües tan fredes. Records. Allò eren només records. I sentiments. Perquè cada imatge que li venia al cap li feia sentir alguna cosa especial. Un pessigolleig la recorria per dins. Estava contenta. Contenta per poder tenir encara aquells records amb ella. Contenta de no haver perdut la memòria, com els hi havia passat a algunes de les seves amigues de la infància, que ara ni tant sols la reconeixien. Sentia una forta tristesa per elles. Records d'una vida que els hi havien estat robats així com si res.

Ara l'àvia era ella. Ara era ella la que cada estiu portava als seus nets a aquella platja. I poder-ho fer l'omplia d'alegria. Tenia ja 80 anys però era una dona activa i se sentia plena d'energia i de vitalitat. El seu marit havia mort feia un parell d'anys. El trobava a faltar, sí, però quan pensava en ell un somriure es dibuixava a la seva boca. Tota una vida junts. S'havien conegut quan ella tenia 16 anys i ja no s'havien separat mai més, fins el dia que ell havia marxat per sempre. Tot i que a ella no li agradava sentir aquell "per sempre". Volia creure, de fet creia, que el dia que ella també marxés es tornarien a retrobar. Sabia que era gran, els anys passaven, però no volia marxar encara. Era conscient que la mort es trobava cada dia més aprop però no hi pensava gaire en allò. Disfrutava de la vida i de tot el que l'envoltava. Els seus fills i els seus nets eren el que ara la feia més feliç. 

Mentre ella era allà a la terressa deixant passar el temps, tots dormien dins l'apartament. Estaven de vacances i com cada estiu estaven passant uns dies junts. Una brisa fresqueta acariciava la seva cara, li agradava l'olor del mar i el so de les ones que trencaba el silenci d'un poble adormit. Era una nit de lluna plena, que reflexava la seva llum damunt de l'aigua del mar. I mentre era allà pensava en totes les estones que havien compartit en aquell lloc amb els seus avis, pares, amb tota la família. I ara, molts anys després, seguia gaudint d'aquell lloc tan especial però d'una manera diferent de quan era una nena petita. Potser ara li donava més valor als moments que hi passaven junts en aquella terrassa. El que era clar és que sempre li havien agradat les nits vora el mar.